Punta Arenas

El nostre primer contacte amb Xile. Punta Arenas, d'entrada, ens ha semblat una ciutat decadent. Cases apilonades, construccions senzilles i gossos salvatges pels carrers, molts sense asfaltar. Però de seguida li hem començat a trobar encant. Aquesta dosis d'autenticitat, menys rastre del turisme i sense cap marca d'europeització ens han fet sentir realment a Sud-Amèrica. Una ciutat aparentment allunyada de les masses, amb una arquitectura més rudimentaria que la que hem vist fins ara a Argentia. Les cases semblen vulnerables, fetes amb fusta i xapa metàl•lica. La diferència amb Argentina la notem també amb altres aspectes. Els preus són més alts i la gent, tot i que no som de generalitzar, ens sembla més seca, menys càlida i menys predisposada a ajudar. Tot plegat però, pot ser només una impressió influenciada per la parla que també és molt diferent.

Punta Arenas destaca per un dels esdeveniments històrics més importants de la navegació: el descobriment del canal de Magallanes. La ciutat està situada a la vora d'aquest canal que uneix els oceans Atlàntic i Pacífic i que va navegar per primera vegada la Nao Victoria de l'expedició d'Hernando Magallanes l'any 1520. Aquest vaixell, comandat per Elkano, va ser l'únic de tota la flota en arribar al canal i, posteriorment, va completar la volta al món obrint nous ports comercials pel camí. La visita a la rèplica d'aquesta nau era obligada.

A més diuen que el cementiri de Punta Arenas està entre els 10 més bonics del món i la gent d'allà n'està molt orgullosa. Tothom ens preguntava "ya han ido al cementerio?" i davant la insistència ens vem decidir a posar-hi els peus. És una versió petita i rústica de La Recoleta de Buenos Aires però amb moltes més flors i plantes i una mica més tètric...clar, no deixa de ser un cementiri amb tot el que això implica!

A Punta Arenes hi hem passat 3 dies aïllats de tot, descansant, gaudint de la vida al carrer quan el fred no apretava i vivint el bon ambient d'un hostel on hem conegut gent molt maca i interessant.