Huascarán

La geografia peruana es divideix en tres zones clarament diferenciades: costa desèrtica, serralada andina i selva amazònica. Abans de dirigir-nos a la selva, havent estat a la costa i al desert, no voliem deixar de conèixer la cordillera blanca. La ciutat de Huaraz és la porta d'entrada al Parc Nacional de Huascarán que porta el nom del pic més alt del país (Huascarán 6768m). De nou ens trobem a alçades superiors als 3000 metres, rodejats de muntanyes altíssimes cobertes de neu i de gent majoritàriament de parla Quechua. El soroche (mal d'alçada) va tornar a afectar la Maria provocant-li marejos i debilitat corporal però sense impedir-li culminar l'espectacular excursió a la llaguna 69 entorn els 4700 metres d'alçada. Una caminada de 6 hores a través d'una vall plena d'imatges que semblen sortides d'un conte de fades.

La carretera entre Huaraz i l'entrada del Parc Nacional passa per on va tenir lloc una de les catàstrofes més recents del Perú, el poble sepultat de Yungai. A la dècada dels 70 un terretrèmol va provocar el trencament i posterior esllevissada d'una part de la cara nord del Huascarán causant una imparable massa formada per enormes roques, terra i gel que en qüestió de 3 minuts va arribar a la població cobrint-la completament. Prop de 25000 persones van perdre la vida salvant-se únicament uns 200 infants i els pocs adults que els van acompanyar al circ ambulant que aquells dies visitava la ciutat, instal.lat a una zona elevada de la vall. Quan mires al cim de la muntanya i prens consciència de la distància, et sembla impossible que l'esllavissada pogués arribar abans que la gent s'adonés del que estava passant. On va existir Yungai hi ha ara un enorme descampat on només queda, elevat en un petit turó, el cementiri. A poca distància s'ha edificat una nova població amb el mateix nom.

Des de Huaraz també ens vem acostar a conèixer la cultura pre-hispànica dels Chavín a través de les restes del que un dia va ser el seu temple principal. Resulta impressionant l'entremallat de passadissos laberíntics que eren utilitzats pels xamans durant els seus rituals d'aproximació als déus que feien sota l'efecte de substàncies al.lucinògenes. El fort brugit de l'aigua al circular per les canalitzacions subterrànies que construien era per ells l'expressió de les seves deïtats. Una vegada més constatem la màgia i els mites que envolten la serralada dels Andes i que fins avui formen part de les creences i la personalitat de la seva gent.