Amazònia

Quan els rius Marañón i Ucayali es troben, al nord-est del Perú, els seus cabdals es sumen donant lloc al llegendari Riu Amazones. Atravessarà la selva més gran del planeta abans de descarregar les seves aigües a l'Oceà Atlàntic brasiler. L'Amazones s'engrandeix a base de mil.lers d'afluents que el converteixen en el riu més cabdalós i que arrosseguen amb ells la història dels pobles que des de fa segles viuen vora les seves conques. El riu Napo, que neix a l'Equador, és un d'aquests afluents i la única via de connexió entre la selva equatoriana i la peruana. És per aquí per on hem deixat enrere el Perú després de viure una de les experiències més inoblidables del viatge.

Des de Lima vem agafar un avió fins a Iquitos, la ciutat més gran del món sense accés terrestre i on només és possible accedir per via aèrea o fluvial. És un grandíssim i caòtic nucli urbà amb multitud de moto-carros, tràfic intens i sorollós i un alt nivell de pol.lució però amb un atractiu principal innegable: està construida al bell mig de la selva a la vora del riu Amazones.

 Selva Amazònica

Només baixar de l'avió ens vem dirigir a un dels seus ports des d'on surten els vaixells que fan el recorregut Iquitos-Pantoja remuntant el riu Napo fins l'última població del Perú. Feia molt de temps que esperàvem poder viure la selva i fer aquest alternatiu trajecte com a via de sortida del país. Sabíem que només hi havia 3 embarcacions que féssin aquest recorregut però no havíem trobat cap informació sobre horaris així que viatjàvem a Iquitos amb total incertesa de la viabilitat d'aquest viatge. Es tracta de vaixells de càrrega que transporten mercaderies a les comunitats que viuen a la selva, establertes a la vora del Napo, i on viatgen també passatgers, la majoria habitants d'aquestes comunitats que han anat a la ciutat d'Iquitos a comprar i ara tornen a casa. Aquestes barques surten intercaladament un cop al mes sense dates ni horaris pre-fixats. Surten només quan estan prou carregades i ho anuncien just el dia abans. Vem tenir molta sort al comprovar que la pròxima en salpar, un atrotinat tros de ferralla d'aspecte molt deteriorat amb el nom de Tito II, tenia prevista la sortida just per l'endemà de la nostra arribada. Tardaria entre 5 i 7 dies en completar el recorregut. Nosaltres, per estalviar-nos part de la navegació, enlloc d'embarcar a Iquitos vem trobar l'opció de fer-ho uns kilòmetres més endavant, dos dies més tard de la sortida del Tito II del port principal, en un poblet anomenat Santa Clotilde on arribaríem amb una llanxa ràpida que en quatre hores fa el trajecte que el vaixell de càrrega fa en 2 dies. Així que teníem per endavant 3 dies abans d'anar a esperar la barca allà.

TITO II

Per fer temps, vem decidir allunyar-nos del bullici d'Iquitos i endinsar-nos a la selva. Amb un experimentat i apassionant guia local hem passat hores remanat a canoa per petits afluents d'aigües fosques i trams de selva inundada coneixent nombroses espècies d'aus, insectes i flora, observant de nit boes i caimans un dels quals el guia, davant la nostra incredulitat, va capturar per mostrar-nos-el dins la canoa!! De dia, hem vist ossos peresosos, monos, guacamayos, tucans, una cria d'anaconda de 3-4 metres, ens hem banyat a l'Amazones prop de dofins rosats, hem pescat piranyes i una nit vem escoltar l'ensordidor brugit de la jungla des de sota una mosquitera i una lona on vem dormir.

 3 dies a la jungla

Després de 3 dies vivint per primera vegada la selva de tan aprop, el guia ens va deixar a la comunitat amazònica de San Rafael per enllaçar en barca fins el port de Varadero des d'on en 10 minuts en moto-carro arribàvem a Mazan, un animat poblet molt lluny de qualsevol ruta turística. Des d'allà, l'endemà vem agafar la llanxa fins a Santa Clotilde on només vem haver d'esperar dues hores per veure arribar el nostre amic Tito II. La primera impressió dins del segon pis del vaixell, on viatgen les persones, no va ser gaire agradable. Una multitud d'hamaques, caixes, maletes, bosses plenes de pa i gent mirant-nos extranyada amb cara de pocs amics (érem els únics estrangers) ocupaven la totalitat de l'espai. Tot i aixi vem ser capaços de penjar les nostres hamaques i començar a fer-nos a la idea que allà passaríem els pròxims 3 dies. La resta del viatge és difícil de descriure...

A mesura que passaven les hores algunes persones s'apropaven a nosaltres i a través seu vem començar a conèixer la realitat de les comunitats napurunes, de parla Kichwa dedicades principalment a l'agricultura. Pobles oblidats pel govern on aspectes com la qualitat educativa, la salut, la higiène i la defensa de la infància i l'adolescència necessiten millores urgents. L'estat peruà, en aquesta zona, té una altra preocupació molt més prioritaria: l'extracció petrolera.

Mazán

A bord del TITO II

Comunitats al Riu Napo

Durant el viatge, hem gaudit de postes de sol extraordinàries, de moooltes hores de monòtons paisatges de selva que no ens aburriem mai de mirar on apareixien de tant en tant casetes aïllades amb algú que observava el pas del Tito des de la vora del riu. Hem fet moltes migdiades acalorades, hem vist caure fortes pluges repentines mentre el Tito II descarregava mercaderia i passatgers en alguna comunitat on families senceres sortien a veure qui i què arribava. Hem pogut passejar per algun d'aquests pobles i conversar amb la seva gent. Vem posar-nos molt nerviosos davant l'actitud passota de tripulants i passatgers agreujat per la seva falta de comunicació quan vem estar atracats tota una nit a la vora del riu, entortolligats entre troncs i branques, mentre se suposava que arreglaven una averia del motor del Tito que va retrassar un dia més del previst la travessa. L'eficiència i competitivitat de la tripulació amb capità inclós van fer que es tardéssin 15 hores en reparar la carraca i tornar-la a arrencar. Temps durant el qual la barca va rebre la visita de diferents persones del Napo que apareixien del no res amb la seves canoes fetes d'una sola peça amb l'escorça d'un tronc oferint els seus productes cultivats per vendre o intercanviar. Hem patit nits d'hamaca i mosquits i la falta de gràcia i de sabor dels plats que ens preparava el cuiner d'abord...Han estat en total 4 nits i 3 dies en una sensació total d'aïllament de la realitat a la que estem acostumats. Una immersió a una forma de veure la vida que en el fons, no és tan diferent a la nostra... La senzillesa de les petites coses és, moltes vegades, la base de la felicitat..

  Napurunes

Un cop a Pantoja, on vem segellar al passaport la sortida del Perú, deixavem l'amic Tito II i ens esperava un viatge en canoa de 2 hores fins a Nuevo Rocafuerte, el primer poble de l'Equador. Allà vem haver de passar una nit per agafar, l'endemà al mati, una llanxa ràpida de 8 hores fins a Coca, la primera ciutat amb carretera des d'on viatjaríem a Quito deixant enrera l'Amazonia i un riu que no oblidarem.