Nicaragua

Bluefields

A ritme de reggae
Escrit el09/08/2014

Hem llegit fa pocs dies que les males decisions et porten a bones històries. No sabem si aquesta va ser una decisió dolenta però aquí va la nostra història.


L'únic mitjà de transport que connecta San Juan de Nicaragua, a la desembocadura del Riu San Juan, amb la ciutat caribenya de Bluefields és la barca d'un home baix, panxut, amb cabell llarg arrissat i negre i una mirada que no pot amagar una xispa de malícia. Amb la seva llanxa a motor d'uns 6 metres de llarg només amb dos bancs de plàstic com a seients pels passatgers fa el trajecte a mar obert cobrant un preu gens modèl.lic als que, com nosaltres, opten per fer aquest itinerari.

 

Al deixar enrere el riu, poc després de sortir, les onades es fan més grans i de tant en tant una ens fa alçar els culs dels bancs de plàstic. Minuts més tard som a mar obert, les onades han passat de ser grans a ser gegants i totes fan saltar la llanxa pels aires que cau segons després bruscament contra el mar. Nosaltres ens elevem i caiem en sec sobre els bancs durs amb cada ona. Per agafar-nos i no sortir volant només tenim una corda que compartim nosaltres 5 amb els altres passatgers: un viatger andalús, un nen d'uns 7 anys que viatja sol, una dona amb la seva filla de 10 anys i un jove nicaraguenc. El capità, a la part del darrera, dóna gas sense treva i el seu ajudant, dret des de la proa, li fa senyals de tant en tant. El cel està ennuvolat i fosc durant tot el viatge i ens creuem amb 3 fortes tempestes. L'aigua de la pluja ens repica a la cara, el vent és important i estem xops d'aigua de mar i pluja com si ens haguéssim dutxat. Ningú parla. El soroll del motor, del mar i del vent i de tant en tant un crit ofegat de terror ens fan està en silènci i concentrats en aguantar, en resistir l'horror, la por a no arribar mai, el dolor a tot el cos que ens provoca la posició que hem adoptat per encaixar tan bé com podem els cops al caure després de cada onada, en mantenir la serenor quan la barca cau de costat i sembla que estigui a punt de volcar, en evitar pensar que en una de les caigudes pot partir-se per la meitat... només resistir és el que compta. I ho fem durant 4 hores i mitja després de les quals, esgotats, encarcarats, degotant, amb tot l'equipatge absolutament xop i mentalment destrossats, arribem al port de Bluefields.

 

 

Tot l'equipatge assecant-se al sol després del viatge amb barca

 

L'home baix, panxut i amb un somriure més maligne que mai no es digna a donar-nos cap explicació. Esperem que algú faci alguna cosa per evitar que segueixi portant gent pel mar amb aquestes condicions infrahumanes i aquesta falta de mesures de seguretat abans que sigui massa tard.

 

 

  

Bluefields; Hem trobat la motxilla del Logo de Ruta 44!

 

Bluefields és una ciutat portuària més aviat decadent, de cases baixes i humils, on es concentra la comunitat afro més gran de Nicaragua. Parlen crioll, una llengua amb moltes similituds amb l'anglès i viuen sota el tarannà relaxat i despreocupat de la cultura rasta al ritme d'un so contagiós que sempre hi és present. El reggae omple els carrers de Bluefields quan la pluja sembla callar-ho tot. Un lloc ideal per començar a conèixer les peculiaritats del caràcter caribeny on nosaltres ens hem recuperat d'una de les pitjors experiències dels últims mesos.

 

 

 

 

Bluefields

 

A una hora en barca per riu des de Bluefields s'arriba al petit poble de Laguna Perla, situat al costat del llac que li dóna nom. En una de les seves vores, els Misquitos, un grup originari de Nicaragua que manté la seva pròpia llengua, viu de la pesca en cases de fusta elevades de terra per afrontar les pujades de nivell del llac. Sembla que estiguin aïllats de qualsevol progrés possible i que no els faci falta res més que una hamaca i l'ombra de les palmeres.

 

 

 

 

 

Comunitat Miskito, Laguna Perla

 

 

Imagen de seguimiento