The End

I de sobte… per primera vegada després de 468 dies viatjant, arribem a un lloc que ja coneixem. El moment que sempre havia semblat tan llunyà es consumeix. El viatge s’acaba i tornem a ser a casa. Les primeres hores volen entre retrobades, abraçades i preguntes. Són moments emocionants i excitants, sobretot quan arribes per sorpresa. L’esgotament profund barrejat amb sensació de buit i desconcert que senties poc abans de baixar de l’avió desapareix completament i les ganes de compartir, parlar i passar temps amb la teva gent t’omplen d’una energia que sembla inesgotable.

Són molts i molt intensos els sentiments de la tornada. I molts són contradictoris. N’hi ha un, però, que predomina. És una sensació tan bonica com angoixant al mateix temps... és l’estranya percepció de que el temps no ha passat. Sembla que fos ahir que vas ser a la teva habitació de la infància amb un llibre a la mà, o que vas abraçar als teus pares o que vas estar fent una birra amb el teu millor amic... és fantàstic sentir aquesta naturalitat, aquesta confiança i aquest “vosaltres” que no ha canviat gens... i alhora és inquietant perquè és totalment contradictori amb la realitat d’haver viscut moltes coses durant molt de temps a molts llocs diferents durant un període que no voldries haver acabat mai, que t’ha marcat com a persona i que t’ha canviat, encara que moltes vegades només tu sàpigues com i perquè.

Tot i haver tornat a casa quan hem volgut i perquè hem volgut, fet pel què ens sentim privilegiats, l’enyorança del dia a dia viatger és encara molt present. No ha passat ni un dia, des de que vam tornar, sense que alguna cosa, una música, una olor, una rajola, una frase, una cara al metro, una imatge... ens hagi retornat a algun moment concret del viatge. No és fàcil adaptar-se de nou al “ritme” que, en moltes ocasions, la rutina a Barcelona t’exigeix i reconeixem que dubtem poder recuperar aquest ritme mai més perquè ens hem enamorat i compromès amb un altre.

Ens toca tornar a començar i ho fem amb moltes ganes de mirar endavant i el millor és que hi veiem noves aventures, ara aquí, on havia estat i tornarà a ser, poc a poc, casa nostra.