Ascensió al camp base de l'Annapurna

L’Annapurna I, amb 8091 metres, és una de les deu muntanyes més altes del món. L'any 1950 va convertir-se en el primer 8000 que es coronava al món i la seva ascensió és considerada una de les més perilloses. Un 40% dels qui intenten escalar-la no ho aconsegueixen. El risc més important, quan la ruta escollida passa per la cresta est de la cara sud, és haver de passar molt de temps a més de 7000 metres d’alçada on les condicions de falta d’oxigen són duríssimes. Des del camp base de la cara sud, a 4130 metres, han sortit expedicionaris de tot el món per enfrontar-se a un dels reptes més grans de la seva vida. Potser l’últim. És un lloc espectacular, difícil de descriure amb paraules, amb una potentíssima càrrega emocional. Iñaki Ochoa, experimentat alpinista espanyol que coneixia molt bé aquesta serralada, va morir a la muntanya l’any 2008. Abans de començar l’ascensió va dir que aquell era un dels llocs més bonics que havia vist mai a l’Himàlaia.

Camp base sud de l'Annapuna I

Vam arribar als peus de l’Annapurna després de vuit dies de caminada. Vuit dies no només d’una travessa per paratges indescriptiblement bells, emocionats per la proximitat de les muntanyes més altes del món, sinó també de contacte amb una cultura d’influència tibetana i de sensacions molt intenses que no sabíem ni que existien.

 Ascensió al Camp Base de l'Annapurna I

Des de la ciutat de Pokhara vam agafar un bus que va enfilar-se fins al petit poble de Nayapul i és allà on vam començar a caminar. De seguida vem creuar-nos amb els primers nepalesos que caminaven entre un poble i un altre transportant alguna cosa a l’esquena. Van rebre’ns amb un somriure i amb un “Namaste”, el primer dels tants que intercanviaríem durant els pròxims dies. Tothom, camperols, nens i nenes, guies de muntanya, portadors excessivament carregats i mal equipats i centenars de turistes d’arreu del món fan servir la paraula local per saludar-se mentre són a l’Himàlaia. L’únic que et deixa una amarga sensació al creuar-te amb la gent és veure les penoses condicions amb les que treballen els portadors. Per un irrisori sou caminen tot el dia carregats amb més dels 30 kg permesos per llei, molts amb sandàlies de platja o descalços malgrat hi hagi neu. La majoria de vegades dupliquen el pes permès portant objectes de turistes totalment innecessaris en una excursió d’aquest tipus.

Ascensió al Camp Base de l'Annapurna I

Cada dia els paisatges canviaven diverses vegades. Les valls poblades i mollejades per terrasses de cultius que resseguíem al començament per camins empedrats van convertir-se en preciosos boscos de rododendres florits que pintaven de fúcsia el fons blanc dels primers pics nevats que apareixien a l’horitzó. Guanyàvem alçada i la tornàvem a perdre, creuàvem rius, travessàvem valls altíssimes i dormíem a localitzacions privilegiades, a pobles encantadors, als refugis preparats per als molts excursionistes que visiten cada any aquestes muntanyes. Vam passar de boscos humits coberts de molsa a boscos de bambú on famílies de micos Hanuman creuaven el camí. De veure amb perspectiva part de la serralada de l’Himàlaia a ser-hi plenament dins. Chhomrong, a 2170 m, és l’últim poble habitat d’aquesta zona. Quan el dia és clar, el cim sagrat del Machapuchare, conegut com a Fish Tail, es mostra imponent sobre les cases. És la última vegada que el veus des d’aquella perspectiva. Més enllà de Chhomrong, el camí s’endinsa a una vall estreta, deixant la cara sud del Machapuchare enrere i guanyant alçada ràpidament. A partir d’aleshores els grups de cases que et trobes han estat construïdes exclusivament per rebre als excursionistes i queden buides a l’hivern i durant la temporada de monsons. La gent dels poblets tan transitats durant la temporada alta segueixen allà tot l’any, també quan ningú s’aventura a pujar al camp base, resistint a les gèlides temperatures, a les tempestes i a la neu que els manté aïllats quedant a mercè dels déus del Machapuchare.

 Ascensió al Camp Base de l'Annapurna I

Les nits cada vegada més fredes, la neu que cobria el camí, la impressió de ser molt lluny de tot i l’emocionant sensació de vulnerabilitat davant la pròxima immensitat de les muntanyes ens indicaven que el camp base de l’Annapurna ja no era lluny. Als seus peus i a les faldes del Machapuchre, ara vist des de l’altra banda, el Pablo va bufar les espelmes dels 30. I després de 8 dies completàvem l’ascensió. El confort i el sentiment de plenitud del moment, tot i el cansament, el fred i la necessitat acumulada d’una dutxa és enorme. Com una gran caldera rodejada de pics, amb el cap dels refugis de pedra sortint entre la neu, el camp base de l’Annapurna impressiona com poques de les coses que hem vist fins ara. Pel que significa, per on es troba, per la bellesa, per la immensitat, pel silenci, pel que t’ha portat fins allà, pel que has viscut mentre hi arribaves, pel que hi han viscut altres... i al fons, l’Annapurna s’imposa més a prop que mai mostrant la seva vertiginosa cresta i una paret plena d’històries de companyonia i superació, de somnis i d’aventures.

 Dhaulagiri; Últim tram de l'ascesió al Camp Base