Phongsaly

A Laos, un país amb les dimensions de mig territori espanyol però on només viuen uns 7 milions de persones principalment concentrades a la capital, es té una magnífica sensació d'inhospitat. Ens trobem a la província més aïllada del país i aquesta impressió de sol.litud encara s'accentua més. Són moltes les diferències que hem notat a primera ullada només creuar la frontera de Vietnam on no és fàcil trobar una zona desurbanitzada i on la majoria d'habitatges són d'obra. Al nord de Laos, en canvi, les cases són majoritàriament de fusta, algunes amb sostres de palla i construïdes a un o dos metres de terra possiblement per evitar danys durant l'època de pluja, per oferir refugi al bestià o ambdues coses a l'hora.

Lluny de tot, on l'única carretera que s'enfila per les infinites línies muntanyoses desapareix a l'horitzó deixant un rastre de pols a l'aire es troba Phongsaly, capital de la província amb el mateix nom encabida entre la Xina i Vietnam. El seu empedrat casc antic, amb una forta influència d'arquitectura xinesa, es conserva intacte malgrat el pas del temps ja que la seva remota localització l'ha mantingut al marge dels successius conflictes bèl.lics.

 Phongsaly

Tot i la creixent immigració xinesa que s'instal.la a la regió amb fins emprenedors, la gran majoria de la població de Phongsaly és d'origen tribal. Ètnies provinents de diferents latituds asiàtiques viuen tradicionalment en petits poblets penjats dalt les muntanyes. Durant tres dies hem recorregut a peu aquesta serralada de boscos, camps i poblats on ens hem apropat a la forma de vida dels Akha Loma i dels Akha Eupa, comunitats originàries de les serres birmanes i tibetanes. Ens hem allotjat a casa de famílies i entre curioses mirades i rialles espontànies ens hem intentat comunicar per comprendre més coses sobre la seva cultura.

Per sobre dels núvols que cobreixen les valls cada matí, els Akha viuen al marge del progrés que tant semblen buscar els països fronterers. L'impressió és que són les dones les perjudicades per la falta de canvis en les tradicions. A elles els toca viure de forma submisa, treballant de sol a sol al camp, menjant el que queda un cop ho han fet els homes i cuidant els més petits. Sembla que pateixen un clar desavantatge de llibertats i drets en comparació amb els homes. Les Akha Loma llueixen treballadíssims mocadors al cap que identifiquen el seu estat civil i la seva edat mitjançant els colors dels brodats i antigues monedes que pengen artísticament. Les Akha Eupa, un cop han tingut el seu primer fill, han d'anar amb els pits descoberts permanentment per espantar els mals esperits. Els homes beuen a cada àpat el licor d'arròs que produeixen, fumen amb llargues pipes de bambú i només treballen al camp si els ve de gust. Les nenes comencen de petites a familiaritzar-se amb aquesta desigual repartició de tasques i el seu alegre somriure va desapareixent amb el pas dels anys transformant-se en un gest inexpressiu.

Ens queda l'esperança de que aquesta negativa situació de les dones sigui només una percepció d'uns espectadors ocasionals com nosaltres. La bellesa del lloc on viuen, l'aparent manca de necessitats materials, el que sembla una no-ambició per canviar res i la llunyania de qualsevol procés imperialista amb la conseqüent teòrica llibertat de decisions, podrien ser suficients motius per a què els Akha visquin en absoluta felicitat, allà dalt, sobre els núvols... Però encara ens preguntem si no aspirar a cap mena de progrés ni canvi és un privilegi o una mancança...