Cabo de la Vela

Després de passar un dia a Bogotà i percebre la buena onda d'aquesta capital gegantina, hem agafat un avió cap al nord del país, terra de García Márquez, de pirates i de comunitats indígenes. La nostra ruta pel Carib comença a l'inhòspit i desèrtic Cabo de la Vela, al departament de La Guajira, molt a prop de la frontera amb Veneçuela. És el punt més al nord que arribarem de Sudamèrica.

Des d'Uribia, l'última ciutat abans d'entrar al cabo, nomenada Capital Indígena de Colòmbia, hem viatjat en una camioneta pick-up 4x4 fins al petit i aïllat poble situat a la punta. Dues hores de trajecte per un àrid desert interromput de tant en tant per alguna cabana de canya i palmera sense accés a electricitat ni a aigua potable. La sequera que pateixen es fa evident en les esquàlides vaques i cabres que sovint passen prop del 4x4. Fa més d'un any que no cau ni una sola gota del cel. És en aquesta zona on hi viu la comunitat Wayúu, un poble originari de parla Wayuunaiki que ocupa aquesta zona del Carib colombià i part de Veneçuela.

Hem nadat per primera vegada a les aigues turqueses del Carib en unes platges rodejades de terres àrides, sense ni una palmera, molt lluny del paissatge caribeny que venen les agències de viatge. Precisament la manca de turisme de masses manté aquest lloc aïllat, solitari, tranquil i pur.