Ratanakiri

Al nord-est de Cambodja, a la província de Ratanakiri i abarcant també territori lao i vietnamita, s'extén una de les selves més grans del sud-est asiàtic. La jungla de Virachay, que sobreviu a constants amenaces de desforestació, és hàbitat d'elefants, tigres de bengala, óssos, porcs salvatges i multitud d'altres espècies de fauna i flora, moltes en perill d'extinció. Actualment està declarada Parc Nacional malgrat que no sempre es compleixen els criteris de protecció corresponents i la corrupció juga el seu paper també aquí.

Sotmesos a les "normes de la selva", en cabanes de troncs i fulles, els Kavet conviuen, com uns més, amb la resta d'habitants de Virachay. Un mil.ler de famílies pertanyents a aquesta minoria ètnica viuen dispersades entre l'exhuberant vegetació cultivant arròs, banana, tubèrcles i alguna verdura. Condicionats per la fertilitat del sòl, canvien de casa cada 5 anys aproximadament quan els cal buscar una nova zona on plantar. Quan arriba el moment, cada família formada per entre 10 i 15 persones incloent pares, fills i alguns néts, escull la següent àrea on viure una temporada i la netegen i desforesten per poder-hi cultivar i construïr-hi un nou aixopluc. Quan abandonen una zona aquesta és ràpidament reconquerida per la selva. Són l'única comunitat humana autoritzada a viure dins la reserva i hi són des de fa centenars d'anys sobrevivint als diferents conflictes que han afectat el país. La seva religió és l'animisme i creuen en els esperits de la jungla. Avui, el recent i discret turisme que com nosaltres els visita de tant en tant els suposa una petita font d'ingressos que se suma a la que adquireixen amb la venta de resina de certs arbres que és utilitzada per a impermeabilitzar barques. Això els permet apropar-se al poble més pròxim, a dues hores i a l'altra banda d'un riu, a comprar sal, sucre i algun altre producte.

Adaptats a aquest estil de vida semi-nòmada, complementen la seva alimentació amb els fruits que recol.lecten i amb la caça que, ja de ben petits, els nens i nenes practiquen. Ells no tenen accés a l'ensenyament. No van a l'escola perquè els queda massa lluny i, malauradament, sembla que és un fet acceptat i sense intenció a que canviï. La selva és el seu pati de jocs i fantasies d'una infància que dura massa poc. Ells, que creixen corrent descalços redera micos i porcs salvatges, que són capaços de trepar un arbre de més de 30 metres d'alçada en menys d'un minut, que comparteixen tasques domèstiques amb els adults sense distinció, són autèntics supervivents de la selva.

És impactant comprovar l'austeritat amb la que viuen els Kavet i la mancança de tantes comoditats que per la majoria de persones, especialmemt i descaradament les que venim del primer món, són essencials. Després de passar 3 dies dins la seva selva, compartint àpats amb una família, provant el vi sec d'arròs elaborat per ells i que treuen només en les ocasions especials, jugant amb els nens i els adults a la llum del foc, perseguint possibles preses nocturnes, seguint el rastre de les mones Gibbon, aprenent dels recursos que ofereix la jungla i lluitant contra una insuperable barrera idiomàtica, una vegada més ens sorgeix el dubte. Són feliços? Viure rodejats de natura, mantenint i transmetent de generació a generació el seu idioma i les seves tradicions ancestrals, en unes condicions -segurament molt qüestionables- de llibertat, no tenir res material i no desitjar-ho i no aspirar a canvis, és un privilegi avui? Malauradament, des del nostre punt de vista amb la deformació del món desenvolupat i capitalista on hem nascut, no podem evitar sentir tendresa i un punt de tristesa davant la seva situació.

Amb un guia que va sortir amb nosaltres des de la ciutat de Ban Lung, capital de Ratanakiri, i acompanyats sempre pel fill gran, de 14 anys, d'una família Kavet, ens hem endinsat a la meravellosa Virachay deixant-nos portar per l'instint d'aquest nen de la jungla, sentint-nos, en molts moments, enmig d'encantadores escenes del 'Llibre de la Selva'.