Potosí

Situat a 4060m d'alçada Potosí és coneguda com la ciutat més alta del món. Carrerons empadrats que s'enfilen cap a places i mercats, una forta herència colonial i el Cerro Rico de teló de fons la converteixen en una petita i encantadora metròpoli. Els espanyols hi van venir per explotar la riquesa del seu Cerro, un volcà que mai va entrar en erupció i que acumulava al seu interior una gran quantitat de minerals de qualitat, entre ells la plata. Va ser tant l'argent que en van extreure que fins i tot, en aquella època, es va utilitzar per pavimentar els carrers de la ciutat.

Potosí

Avui Potosí encara viu de la mineria que segueix sent el motor principal de la seva economia. Ara els miners treballen a les entranyes de la muntanya de forma autònoma extraient principalment estany, zinc i plata de menys qualitat. S'organitzen majoritàriament per famílies i es distribueixen les hores i les feines com ells consideren més oportú. La duresa d'aquest ofici segueix sent la mateixa que fa 300 anys amb algunes millores tècniques a la seva indumentària com les botes, el casc i una lot elèctrica. Nosaltres ens hem endinsat a més de 2000 metres per estretíssims túnels on la manca d'oxigen i la calor son cada cop més notables i per on moltes vegades haviem de caminar de genolls. Varies agències, a la ciutat, et porten a les mines on, lluny d'oferir-te un tour purament turístic, tens l'oportunitat de conversar amb els miners, veure en primera persona les condicions infrahumanes en les que treballen i comprovar com, allà, cada pas i cada moviment son esforços esgotadors. Ells passen sota terra més de 10 hores diàries carregant bosses de minerals que pesen entre 35 i 40 kg! i molts agraeixen la visita de turistes que els serveix de distracció.

Mines de Potosí

Dins la mina cada zona de treball està custodiada per un Tio, el déu dels miners, que els protegeix i que, amb un membre viril extremadament imponent, s'encarrega de fecundar la Pachamama, la mare terra, per a què produeixi minerals. Per això, tots els miners proveeixen el seus déus de tabac, alcohol, fulles de coca, fotografies eròtiques i, per carnaval, els guarneixen amb banderoles de colors. Malgrat les seva fe espiritual, cada setmana mor de promig un miner. Ja sigui per inhalació sobtada de gasos tòxics, per malalties respiratòries causades per l'exposició continuada a aquests aires nocius o de cirrosi per la gran quantitat d'alcohol de 96 graus que ingereixen els divendres al plegar. "El whisky bolivià". Tot i així, tal com ens explicàven ells mateixos, la majoria estan orgullosos de la seva feina conscients que si tenen sort en la cerca de minerals podran gaudir unes setmanes de bonança econòmica.

Una bona lliçó per no tornar-nos a queixar mai més de les nostres feines!!!

Un miner, acabant la jornada laboral; El Tío, el Déu dels miners